CAPÍTOLS
1 ✔ (LLUC) no acabat: falta qüestió a. 2 ✔✔ (LLUC) 3✔✔ (LLUC)
4 5 ✔✔ (LLUC) falta revisar (les respostes que tens tu, gabriel, que hi ha les meves posades)
6 7 ✔✔(LLUC) 8 ✔✔ (LLUC)
9 10✔✔ (GABRIEL) 11 ✔ (aquest el vàrem fer tots)
12 13✔✔ (GABRIEL)
14 15✔✔ (GABRIEL) falta penjar el resum i el tema
✔= COMENÇAT (ENTRE PARÈNTESI POSAU EL NOM)
✔✔=ACABAT(POSAR EN NEGRETA)
Cap. 1. “Una imatge no val més que mil paraules”.
Tema: el text tracta de demostrar que les imatges són més limitades que les paraules en quant a comunicació.
Resum: Pel que sembla això és un aforisme xinès, molt i molt antic. Quan entre dues persones s'arriba a la conclusió de que la comunicació oral és impossible, sí que una imatge val més que mil paraules. Però aquest no n'és el cas; aquesta n'és l'excepció. La parla és un dels ingredients distintius de la humanitat. Vam arribar a l'estatus de sapiens sense imatges. Potser abans no, dirà algú, però ara les imatges són imprescindibles i poden arribar a copsar i commoure molt més que les paraules. El problema fonamental és quin tipus d'informació podem arribar a transmetre amb aquests elements visuals. Amb imatges podem fer notar algunes coses més aviat elementals i també podem donar ordres, però poca cosa més, en el fons. Les imatges tenen una capacitat discursiva limitada; mentre que les paraules, convertides en text, poden desvetllar imatges mentals sense límit. Donem dons la volta al mitjó: “Unes poques paraules, ben agermanades, valen molt més que tot d'imatges”. I més encara, com representarem la “malvolença” i, més encara, la noció de “causa”? Conceptes abstractes. Ara sí: amb paraules, no amb imatges. Però les imatges també són creació humana i, en determinades circumstàncies, poden ser força útils. Per què no podrien conviure amb harmonia imatges i paraules, sense dictaminar la superioritat de les primeres?
a. Quin paper té l'ús oral de la llengua, la parla, en el desenvolupament de la condició humana? J. Tuson posa l'exemple de dos caçadors que han de caçar una peça, i per motius que no venen al cas, han de canviar de plans, però no es comuniquen amb imatges, sinó amb paraules, fet que fa possible a la tribu aconseguir aliment. El que ve a dir amb aquest exemple és que els humans han avançat gràcies a que les llengües són més pràctiques que les imatges.
b. Per què la parla és més important que les imatges? Amb quin exemple sustenta Tuson la seva tesi? Això és perquè fa cent mil anys que parlam, mentre que en fa trenta mil que utilitzem les imatges. Tuson utilitza l'exemple de dos caçadors que estan vigilant un animal i que, quan han de matar-lo, un vol dir-li una cosa a l'altre. Com que Tuson vol demostrar que és més pràctic comunicar-se amb paraules que no pas amb imatges, proposa que el primer caçador li explica el que vol expressar mitjançant dibuixos al segon, la qual cosa dóna temps a l'animal a escapar-se, deixant als caçadors sense menjar. c. Quin tipus d'informació poden transmetre les imatges i quin no? Les imatges tenen la capacitat de transmetre informació molt elemental (“compri aquest cotxe”, “el príncep de Gal·les es banya en bermudes a les Bermudes”, “Katmandú es troba aquí”, “pas de vianants: els bípeds primer”, “renteu aquesta camisa a menys de trenta graus”, “precacució a causa d'unes obres”) al cinema i televisió, tanques publicitaries, enciclopèdies, senyals de circulació, icones esportives... També poden donar ordres (“direcció obligaròria”, “prohibit l'aparcament”) i provocar emocions.En canvi, no poden comunicar la idea de condicionalitat (“Vindré amb tu si...”), finalitat (“Treballo per pagar-me unes vacacions a Escandinàvia”) ni consecutivitat (“Fa fred. Tanca, doncs, la finestra”). Tampoc poden expressar entitats abstractes com, per exemple, la bondat, honestedat, estimar... exceptuant-ne justícia.En definitiva, les imatges tenen una capacitat discursiva limitada, només mostren fragments de la realitat, mentre que amb les paraules pot expressar-se tota la realitat. d. És cert que les paraules poden produir imatges mentals?Sí, les paraules creen imatges en al nostre cervell. Això ho demostra mitjançant un fragment de la novel·la Isabel i Maria de Mercè Rodoreda, on resulta impossible explicar a través d'imatges algunes expressions. Al cap i a la fi, podem imaginar-nos la situació al nostre cervell, gràcies a les paraules. e. Com es representen els conceptes abstractes?Aquests conceptes poden representar-se, tal i com s'ha comentat anteriorment, únicament per mitjà de paraules. Les imatges només ens satifan en el cas excepcional de la justícia, que pot ser representada com una persona amb els ulls embenats que aguanta unes balances. La resta d'entitats abstractes (“dubte”, “malvolença”, “corrupció”...) no tenen representació visual, podem explicar-los solament a través de paraules, les imatges són inútils en aquest cas.
Cap. 2. “Aviat desapareixerà l'escriptura”.
Tema: la impossibilitat que l'escriptura deixi de ser utilitzada, que desapareixi.
Resum: Perdre l'escriptura conduiria a tornar al nivell de desenvolupament humà del paleolític superior, ja que resultaria impossible mantenir una vida tan complexa com la que tenim, que és el que el passa a pobles com els yanomanos. Sense l'escriptura, resultaria complicat continuar amb aquesta organització social. Precisament, l'escriptura, inventada fa cinc mil anys a Mesopotàmia, va sorgir per simplificar la manera de viure d'aquesta civilització. La desaparició de l'escriptura comportaria un canvi de vida radical, en que desapareixerien també gran part d'institucions i invents que ens permeten mantenir i augmentar aquest nivell de desenvolupament. Així doncs, perd el sentit qüestionar-se la desaparició de l'escriptura, ja que es tracta d'un invent que ens facilita l'existència. Si perdéssim l'escriptura, hauríem d'acabar ideant un sistema que ens permeti emmagatzemar informació i que estigués a l'abast de tothom, senzill. I quin sistema és més eficaç i simple que aquest que utilitza poc més de dues dotzenes de lletres i permet codificar qualsevol informació?
a. Per què serveix l'escriptura? Qui la va inventar? Què passaria si desaparegués?
L'escriptura serveix per emmagatzemar informació de qualsevol tipus, de manera que la memòria no hagi de fer l'esforç de recordar-ho tot. L'escriptura va ser inventada fa uns cinc mil anys a Mesopotàmia gràcies als escrivans, que feien anotacions sobre taules d'argila per facilitar el comerç. Si, hipotèticament, desaparegués l'escriptura, es produiria un canvi radical en el nostre mode de vida, ja que seríem incapaços de mantenir institucions jurídiques, administratives, educatives i sanitaries, entre d'altres. A més, per evitar tornar a un nivell de desenvolupament similar al que els humans teníem durant el paleolític, si perdéssim l'escriptura, hauríem de crear un sistema per emmagatzemar informació d'una manera senzilla i que estigués a l'abast de tothom.
b. Quins avantatges té el manteniment de l'escriptura en la nostra societat? Quin exemple posa en J. Tuson per defensar aquesta?
L'escriptura ens permet organitzar la societat més fàcilment, a més de, tal i com s'ha comentat, permetre l'existència de diverses institucions, a més dels ordenadors (teclat i impressora) i l'Internet. Per il·lustrar la necessitat d'aquest útil instrument, Tuson ens proposa la situació d'una persona analfabeta: té el problema que no sap orientar-se en una ciutat, tot i que aquesta està plena d'indicacions escrites, i s'ha de dedicar a preguntar a la gent que sí que té coneixement de l'escriptura i la lectura sobre les seves coordenades.
Cap. 3. “Fer literatura és cosa de pocs, ben dotats per la natura”.
Tema: La capacitat de construir una obra literaria/poètica no és cosa de pocs, sinó de decicació i treball.
Resum: Ben mirat, aquesta afirmació podria sonar un pèl racista perquè qui diu això potser pensa, en el fons, que els humans no som ben bé iguals. Hi hauria dues menes d'humans, uns privilegiats i gent més aviat vulgar. I, doncs, no fer poesia o literatura vindria a ser un defecte de naixement. Hauríem de pensar que l'obra poètica és qüestió d'ofici i dedicació. Perquè, per arribar a ser poeta, primer cal ser parlant ordinari. I un cop tens llesta la llengua pròpia, es pot plantejar si en fas un ús estètic. Això vol dir que tot poeta té models, models recordats o oblidats i, en aquest segon cas, integrats en el fons de les seves habilitats lingüístiques. Vistes així les coses, fer literatura no és res més que una capacitat a l'abast de qualsevol humà, una capacitat que es desenvolupa si les circumstàncies de l'entorn ens resulten favorables.
a. En què consisteix el prejudici-racisme d'aquesta afirmació?
Perquè qui realitza aquesta afirmació considera que els humans no són iguals: que n'hi ha alguns de superiors i privilegiats, la minoria, i d'altres que són inferiors i vulgars, la majoria. D'aquesta manera, es fa una divisió dels humans en funció de la seva capacitat innata de poder escriure literatura.
b. Digues si J. Tuson pensa que el poeta neix o es fa. Per què?
Tuson considera que el poeta es fa, ja que és necessari dedicar temps i esforç per elaborar una obra poètica. Creu que no és possible que hi hagi persones predestinades a saber fer literatura, ja que no és un aspecte que vengui donat pels gens, sinó que depèn de l'acció de l'entorn, és a dir, de la cultura, i de la dedicació de la persona.
c. Què és més important: la llengua o la literatura? Per quina raó?
És més important la llengua, ja que sense llengua no hi ha literatura. Per arribar a fer literatura primer cal dominar la parla ordinària i, llavors, ja és possible començar a dedicar-se a l'ús estètic de la llengua per produir literatura.
d. És possible aprendre a ser escriptor? Com es pot fer?
Sí, és possible. És important començar a llegir com més prest millor, ja que així es disposa de més models a seguir, i s'aprenen habilitats lingüístiques. Cal comentar que és evident que existeix un factor previ, aportat pels familiars i persones properes. També hi influeix l'educació rebuda. Finalment, hi ha una part que l'ha de posar la persona que desitja escriure, que és, com s'ha comentat, la lectura, l'esforç i la dedicació per intentar millorar cada cop més.
e. Quines ironies podem trobar en aquest capítol i a qui les adreça?
“[...] hi hauria dues menes d'humans: uns pocs de privilegiats [...]” “[...] els altres, pobres, [...]” “[...] des de la nostra radical inferioritat i impotència.” “[...] per a alguns divins [...]” “ Aquests divins [...]” “[...] ni Karpov, ni Kaspàrov van començar als cinquanta anys les seves malifetes [...]” “Tot menys deixar-nos acomplexar per aquesta gent divina que està per sobre del bé i del mal, a l'altra banda de la ratlla.” “Una terapia si pot ser econòmica i que pugui ser dispensada per la seguretat social.”
La majoria d'ironies estan dirigides als “divins” que es consideren els únics capaços d'escriure literatura. Tot i així, n'hi ha d'altres que serveixen per riure-se'n de nosaltres, “pobres”, els que no som capaços d'elaborar una obra poètica.
Cap. 4. “Els joves parlen malament i els periodistes escriuen malament”.
Tema: La naturalitat de les llengües; No es pot arribar a una perfecció en l´ús de la llengua, s'ha de deixar que avanci.
Resum: La frase s'inscriu de ple en la mentalitat i actitud d'aquells que canten les glòries del passat i menyspreen les coses d'avui. L'educació és a l'abast de tothom, i en el moment en que s'universalitza la pràctica de la lectura i l'escriptura és normal que hi hagi de tot en la vinya cultural: Des de gent que té dificultats, fins a gent que domina. El que no és decent, ni just, es llegir la premsa i les revistes a la percaça de l'ensopegada. Tenim el dret de buscar la perfecció però és d'il·lusos creure que l'assolirem. Les llengües canvien, i en part els canvis es produeixen perquè els parlants seguim i no seguim els models de les generacions anteriors, no podem deturar pas les llengües.Això no significa que s'hagi de permetre tot. Les llengües son espais de coincidència i de convivència, i caldria que ens esforcéssim en eliminar les ambigüitats i equívocs. Els joves, no tenen cap problema, simplement usen la funció fàtica del llenguatge. Tenen el control del sistema, i quan toqui, deixaran de parlar com adolescents. L'escola i altres instàncies socials ja s’encarregaran dels petits refinaments.
a. A quin tipus de variació lingüística fa referència J. Tuson? Quins exemples posa? Varietat històrica, que canvia amb el temps. Ho justifica per explicar l’argot o la forma de parlar dels adolescents, que cada generació tenen la seva forma característica. Posa l’exemple de llibre (més endavant pot canviar el seu significat) o el de programa (ja no diem programa al que donaven als teatres: programa informàtic).
b. Per quin motiu cita al lingüista Jespersen? Com una cita d’autoritat, per reforçar el seu argument de la correcció dins la llengua.
c. Què vol dir que els joves són “semilingüistes”? Hi està d'acord en Tuson? Vol dir que no parlen bé, que pel vocabulari que usen parlen com a mitges. No hi està d’acord, Tuson usa aquesta paraula per fer un argument en contra de burla, preguntant-se si aquests semilingües també son humans a mitges.
Cap. 5. “El llenguatge és un mitjà de comunicació”.
Tema: Negar que el llenguatge serveixi única i exclusivament per a la comunicació.
Resum: Les llengües, és clar, permeten l'intercanvi d'informació, però també podríem definir-les, per exemple, com a mitjans per a la divisió de treball. Les llengües, però, fan molta més feina, són el suport del pensament i fan possible el diàleg interior; a més, són el lligam privilegiat de la comunitat. Començant pel suport del pensament i el diàleg interior. La major part del nostre temps l'invertim dialogant amb nosaltres mateixos. També podem dir que quan pensem parlem, degut als moviments subvocals. Aquests diàlegs interns, són els responsables principals de la consciència i són també el suport de l'autoexpressió lliure. La dimensió interna de les llengües, a més, ens assegura la identitat personal en el temps. Encara que té un àmbit personal, també té una cara col·lectiva. Cooperem gràcies a una llengua, per això podem dir que les llengües són indicadores d'identitat col·lectiva, encara que no són responsables de cap ideologia. Finalment, les llengües ens ordenen el món, tot i que hi ha bilions d'objectes, els agrupem en noms comuns, és a dir, són classificadores. Queda clar, doncs, que les llengües són alguna cosa més que un mitjà de transport.
a. Per què diu J. Tuson que les llengües són autèntics monuments de la naturalesa? Quines propietats tenen? Considera que són monuments de la naturalesa perquè, a més de permetre l'intercanvi de comunicació, també fan possible el diàleg interior, ordenar la societat i classificar el món, per facilitar-nos l'existència.
b. Quines proves dóna quan fa l'afirmació següent: “Quan pensam, doncs, parlem”.
Tuson considera l'existència d'uns moviments anomenats subvocals durant el diàleg interior, és a dir, que, quan parlam amb nosaltres mateixos, realitzam una espècie de parla amb sordina, que la llengua de la boca acompanya els nostres pensaments fent petits moviments.
c. Què vol dir que la llengua és “el suport de l'autoexpressió lliure”?
Aquesta expressió significa que la llengua, en el diàleg intern, no té cap restricció: és possible dir qualsevol cosa lliurement, sense censura, és a dir, que no és possible ni bloquejar ni prohibir aquest discurs interior.
d. Quines conseqüències ha de tenir que les llengües siguin indicadors d'identitat col·lectiva? Què vol dir això?
Les llengües ens ajuden la relació entre persones que en parlen una d'igual, ja que el fet de tenir una llengua en comú afavoreix la unió entre persones, de la mateixa manera que es senten unides les persones que comparteixen aficions.
e. Comenta l'expressió “les llengües, com a concreccions del llenguatge ens ordenen el món”.
Aquesta expressió significa que les llengües permeten classificar els infinits objectes que hi ha en el món en grups, ja que som capaços d'abstreure-nos per definir grups d'objectes amb característiques similars (color, forma, textura, ...).
DESTACA: originalitat per la creació de paraules: autobiofantasmagoria.
Cap. 6. "El ioruba és una llengua rara, exòtica"
Tema: Llengües estranyes o diferents? Punts de vista de cada parlant.
Resum: Aquest prejudici es crea ja que alguna gent només troba normal allò que ell és, allò que fa i, en el nostre cas, la llengua que parla. Totes les llengües sense cap excepció tenen vocals, consonants, paraules que es poden classificar com parts de l’oració, estructures oracionals, marcadors de modalitat,... En resum, totes tenen gramàtica. El cas del ioruba és igual. A més, aquestes llengües estranyes també tenen mots per coses abstractes tant per mots concrets i planers.
a.
Argumentant que aquests prejudicis son basats en la ignorància, i molta gent pensa que lo normal es allò que fa, allò que és i la llengua que parla.
Cap. 7. “La meva llengua és la més fàcil de totes”
Tema: La dificultat d'una llengua depèn de la proximitat d'aquesta, a la pròpia, a més un nadó aprendrà la llengua que més escolti amb més facilitat.
Resum: La llengua és una pertinença molt especial i en cap cas ens en podríem desprendre, també és part constitutiva i essencial de nosaltres mateixos. Cada parlant podrà fer servir aquesta frase amb la màxima tranquil·litat; a condició que no perdi de vista el caràcter absolutament relatiu de l'expressió. I malament rai si aquesta afirmació la fa amb la intenció de menysprear llengües alienes, o amb el propòsit de ficar la por al cos dels altres parlants induint-los a abandonar la llengua diferent. El mapa de les distàncies i les dificultats es pot orientar des de qualsevol racó i en qualsevol direcció. Tot és qüestió de perspectiva. Una criatura acabada de néixer parlarà espontàniament la llengua del seu entorn, i trigarà el mateix en aprendre qualsevol llengua; tot depèn de la llengua que soni al seu voltant.
a. És cert que hi ha llengües fàcils i llengües difícils? De què depen la facilitat o dificultat?
No podem afirmar que existeixin pròpiament llengües fàcils i llengües difícils, ja que la llengua més fàcil és sempre la nostra, la que vàrem conèixer primer. Això és cert per qualsevol persona del món: tothom troba que la seva llengua és la més senzilla d'aprendre. A partir d'això, podem determinar que la facilitat o dificultat d'una llengua depèn de la proximitat estructural o distància que hi ha entre aquesta llengua i la llengua pròpia.
b. Quin argument desenvolupa per demostrar que la llengua pròpia és la més fàcil? Tuson desenvolupa un argument del tipus d'exemple, ja que planteja que ens és més “fàcil” un arròs a la cassola, que no un plat de peix cru, que ens és més difícil. El plat d'arròs a la cassola representa la nostra llengua, aquesta que ens és pròpia, mentre que el plat de peix cru simbolitza una llengua llunyana i “complicada”, tal i com és, per exemple, el japonès.
Cap. 8. “La llengua “materna” sempre ens ha d'acompanyar”
Tema: demostrar que realment no convé, ni és possible, aferrar-nos a la nostra llengua materna de manera indefinida.
Resum: la llengua que feim servir amb més comoditat i naturalitat, o llengua materna, no és necessariament única, ja que hi ha persones que depenent de la situació fan ús d'una llengua o d'una altra. Tot i això, hi ha estats que pretenen el monolingüisme, que consideren que no és necessari aprendre més d'una llengua dins del mateix estat. Amb això, ignoren el fet que l'aprenentatge de llengües ens permet desenvolupar certes habilitats lingüístiques, que ens poden ser de gran ajuda al llarg de la vida, de la mateixa manera que és útil saber controlar els registres diferents. És només en situacions antinaturals que podem conservar la llengua materna passi el que passi, ja que a la pràctica està comproovat que el canvi de llengua ocorr de manera completament natural. En definitiva, el canvi de territori suposa un canvi, radical o gradual, de llengua. No són necessaries les fronteres per saber que hi ha una llengua pròpia d'un lloc, ja que hi ha una quantitat de llengües immensa respecte el nombre d'estats que hi ha al món.
a. Explica els dos exemples hipotètics que utilitza J. Tuson per afirmar que “la llengua materna sempre ens ha d'acompanyar... si les circumstàncies l'acompanyen”.
En el primer exemple, Tuson descriu la vida d'un nen de Guatemala que és adoptat per una parella francesa, que resideix a París. Quan és major d'edat, se'n va a Oxford a estudiar. Després d'acabar la carrera se'n va a Berlín a treballar, ho fa durant 30 anys. Cada estiu passa les vacances a Cadis, per la qual cosa té coneixements bàsics del castellà.
El segon exemple tracta d'un paleta que se'n va anar de la seva terra per treballar a Londres durant quaranta-cinc anys.
b. Quins perills té el monolingüisme? Quins prejudicis pot generar?
El monolingüisme limita les habilitats lingüístiques, de la mateixa manera que una persona que sap controlar els diversos registres té més facilitat per manejar les situacions amb les que es pot trobar. El monolingüisme pot general el prejudici que existeix una llengua per estat, de manera que no és necessari aprendre més d'una llengua si no canviam d'estat, i menys si no hem de passar per cap frontera. El problema d'això és que existeixen prop de dos-cents estats i unes sis mil llengües, de manera que, si pensam “un estat, una llengua”, queden cinc mil vuit-centes llengües que no disposen d'un espai físic on ser utilitzades, la qual cosa és completament irracional.
Cap.9. "Val més dedicar les hores de català a l'estudi de l'anglès"
Tema: Marginament de les llengües natals per les llengües estrangeres suposadament més útils
Resum: Si les llengües es minvessin per la uniformització lingüística, implicaria també la uniformització de voluntats, estils i idees. La desaparició de la diversitat ens abocaria a una humanitat de clònics. Hem de ser nosaltres els que s’encerreguin de la conservació de la nostra llengua perquè no hi hagi aquesta substitució. A més, la majoria de la població té més ocasions de parlar la llengua de la seva terra que la llengua anglesa. No es que no sigui bo aprendre llengües, però no és decent marginar-ne una i precisament la que tenim més a prop, ja que l’anglès l’usem d’una forma pràctica, no és necessari augmentar les seves hores a l’escola, ja que l’escola fa una feina molt gran per a coneixements menys urgents, però que desenvolupen un seguit de destreses importants: llegir entendre, escriure i fer-se entendre. És útil, però, qualsevol coneixement perquè és una contribució fonamental en la construcció personal.
a. La conservació d’una llengua passa per tres vies, d’aquesta manera segueix viva i no mor. La primera és la transmissió familiar, la segona és el funcionament de la llengua per els mitjans de comunicació i la darrere és la llengua en la escola. Els parlants juguen el paper d’usar la llengua, i l’estat juga el paper de fer-la servir en els mitjans de comunicació. Conjuntament han de intentar conservar-la i cuidar-la.
b. Pensa que és un lloc d’adquisicions múltiples i sempre enriquidores. L’educació ha de ser de dues maneres: per una part ha de ser l’obtenció de tot tipus d’informacions, i per l’altre part és l’habilitat per destriar-les, organitzar-les, creuar-les,... No hi ha assignatures més importants que les altres perquè totes aporten informacions i coneixements, i ajuden a desenvolupar aquestes habilitats.
Cap. 10. "Les llengües amb més parlants són les més útils"
Tema: La llengua més útil no és la més parlada, sinó la que et pot solucionar més problemes.
Resum: Si la utilitat d'una llengua depengués del nombre de parlants, sense cap altra consideració tindríem que el xinès seria gairebé tres vegades més “útil” que l'espanyol; l'espanyol una mica més “pràctic” que l'anglès, etc. Les xifres absolutes no ens diuen gran cosa sobre la utilitat o el caràcter pràctic de les llengües: si vols estiuejar any rere any, a Grècia, el grec serà la llengua més útil. Una primera conclusió és que en un país concret la llengua més útil i pràctica és la llengua concreta d'aquell país. Cal considerar uns altres territoris o dominis: els que configuren a l'entorn de temes, especialitzacions i activitats, dominis que agrupen un conjunt de persones disposades a intercanviar informacions de mena diversa i productes variats. És aquí on es pot plantejar la necessitat de disposar d'una llengua. Aquests territoris no geogràfics poden demanar, en cada cas, una llengua diferent. Tot és qüestió de saber on ets i que vols fer. No és més “útil” la llengua amb més parlants, sinó la que et pot resoldre més problemes. Hi ha països en que la “llengua més parlada” pot arribar a ser la llengua d'un altre territori, cosa que no s'ha produït de manera espontània, s'ha produït un daltabaix. El daltabaix màxim és la prohibició pura, que obliga a milions de persones a abandonar la seva terra sense gaires possibilitats de guanyar-ne una nova.
a. Per què no es certa aquesta afirmació? com desfà Tuson el prejudici?
Defensa que si aquesta afirmació fos certa, la llengua més útil seria el xinès, després l'espanyol, seguit de l'anglès, etc, i això sabem que no és cert perquè no podriem parlar amb tots els milions de persones que parlen aquestes llengues. Tuson desfà el prejudici posant-nos l'exemple de que si una persona estiueja a Grècia, la llengua més útil serà el grec, és a dir, la llengua és útil depenent d'on et trobes o que vols fer.
b. Com explica la substitucio linguistica?
Explica que és degut a un daltabaix, com la prohibició d'una llengua, que suposa un eclipsament públic, econòmic i laboral d'aquesta llengua. Això implica que els parlants es veuen obligats a abandonar la seva terra, perdent les seves arrels i amb poques possibilitats de trobar-ne de noves.
Cap. 12 "Hi ha llengües que han perdut el tren de la modernitat"
Tema: La modernitat en la llengua, es possible que existeixi, o no?
Resum: La modernitat, damunt moltes associacions que l’hi donam, s’ha de relacionar legítimament amb els guanys inqüestionables en educació, sanitat, mitjans de comunicació,... La distinció entre llengües “antigues” i “modernes” no pot tenir cap sentit ni justificació. Les persones que fan aquesta afirmació volen dir que a n’enquestes llengües els hi falten paraules com software, bit, inflació,... Cal tenir present que totes les llengües tenen mecanismes necessaris per a la creació lèxica, i que si fessin falta aquestes paraules o de per escudes es durien a terme aquests mecanismes.
a. Tuson expressa que per ell la modernitat no es el concepte que tenim ho que se li atribueix a n’aquest prejudici. Per a Tuson la modernitat consisteix en l’avanç de la societat en general (“s’ha d’associar amb els guanys inqüestionables en educació, sanitat,...”). L’argument de Tuson respecte llengües antigues i modernes és que no hi ha llengües antigues, el que hi ha son llengües modernes (que son les existents), ja que totes les llengües han anat canviant, i han deixat de ser com les del pasat.
b. Que les llengües no tenen problemes per crear nou lèxic, tenen tot un seguit de mecanismes i eines per fer-ho. Amb això explica que la falta de lèxic d’una llengua no és que no sigui moderna (com molta gent pensa). c)Molt relacionat amb l’apartat anterior: Totes les llengües fan els canvis que els hi fan falta per introduir paraules, nous significats,... i això és el que fa que les mantinguin dins la modernitat. Es a dir, que tota llengua activa es moderna, està dins la xarxa de la modernitat.
Cap. 13. "On anirem a parar amb aquestes llengües locals?"
Tema: Totes les llengües parteixen d'un origen local, fins i tot les més exteses en l'actualitat.
Resum: La pregunta inicial és una invitació a la deserció i també una mostra monumental d'ignorància històrica. Segles enrere, l'anglès va ser la llengua d'un grupet de germànics en aquella època primerenca. Així va passar amb totes les llengües. La condició habitual de les llengües és la localitat, que no és una dimensió absolutament natural. Com diu Juan Carlos Moreno, aquestes llengües expandides han tingut un origen humil “absolutamente todas las lenguas grandes de la actualidad proceden de variedades lingüísticas locales”. És a dir, l'extensió d'una llengua es produeix per factors aliens a la llengua mateixa, és a causa de fets històrics que una llengua deixa de ser local i es menja el món. Per fer morir les llengües n'hi ha prou amb la persuasió, amb l'extensió dels prejudicis i amb la promoció de la desigualtat: hi ha llengües més o menys cultes, etc. Per resoldre aquesta situació cal insistir, rebutjant la idea nefasta que a cada estat només li cal una llengua. La solució només demana imaginació, mitjans i respecte: llengües sense cap restricció al seu lloc, afavorint els contactes promovent la traducció, directe o en diferit i l'aprenentatge lliure de llengües.
a. Què diu el lingüista Juan Carlos Moreno? Hi està d'acord J. Tuson? Quin exemple posa?
“Absolutamente todas las lenguas grandes de la actualidad proceden de variedades lingüísticas locales; y circumstancias políticas, militares, culturales e históricas han hecho que estas lenguas hayan amliado enormemente su territorio, sus hablantes y su influencia, normalmente a costa de otros muchos dialectos y lenguas menos favorecidos por esas circumstancias” Sí, exposa que l'extensió d'una llengua es produeix per factors aliens a la llengua mateixa. Posa l'exemple Àfrica, on un poble pot tenir una llengua diferent a la del poble veí. Aquests pobles s'entenen gràcies a la mediació d'algú que coneix les dues llengües o gràcies a la “lingua franca” que funciona com a vincle comercial o també per mitjà d'una llengua que ha arribat amb l'administració, els militars o els colonitzadors.
b. Per què hi ha llengües que creixen i d'altres que moren?
Les llengües moren degut a la persuasió, amb l'extensió dels prejudicis i amb la promoció de la desigualtat de les llengües, i neixen degut a pobles “civilitzats” que duen la seva llengua a països explotats.
c. Quins és la situació lingüística d'Europa? Com resoldrem el problema europeu de les llengües?
És un espai generós per a les llengües, ja que amb uns 30 estats hi ha vigents unes 60 llengües, més o menys. No hi ha cap problema a resoldre, sinó que cal insistir en el respecte vigorós en vers les llengües de cada lloc, rebutjant la idea nefasta que a cada estat només li cal una llengua.
Cap. 14 "Un estat plurilingüe és molt car de mantenir"
Tema: El respecte a les llengües reflectit en el manteniment econòmic de les mateixes. Una llengua no suposa una despesa econòmica important.
Resum: Aquesta afirmació la feta R. Lodares al seu nou llibre. Les llengües no poden causar cap càrrega econòmica. S’ha de tenir respecte absolut a la diversitat lingüística. No convé anar pel món proposant reduccions de plantilla lingüística, les llengües son drets, igual que menjar, beure,.. No val, en qüestions com aquestes, l’economicisme pur i dur. És per això que hi ha de haver justícia distributiva pel que fa a les diferències lingüístiques.
a. A l’estat espanyol. El tracta amb menyspreu, ja que argumenta en contra d’una forma un poc violenta. Li rebat dient que una llengua no es una cosa que creï moltes despeses, que les llengües s’han de respectar perquè son un dret i que hi ha d’haver una justícia distributiva pel que fa aquestes diferències.
b. Els estats tenen l’obligació de repartir el pressupost en els diferents àmbits, i Tuson li rebat dient que les llengües també han de rebre aquesta part, ja que son tan importants com l’educació, la sanitat,..
Cap. 15 "Cal deixar que les llengües s'ho facin totes soles"
Tema:
Resum:
a. Quins perills té una llengua minoritzada? Què pot perdre?
Les llengües minoritzades tenen el perill que, si “deixam que s'ho facin soles”, no se'n sortiran i acabaran per desaparèixer. D'aquesta manera, si no es fa res per conservar-les i manternir-les, poden perdre lèxic, poden veure's acaparades per un vocabulari d'una altra llengua, pot passar que el sistema vocàlic es varïi cap al d'una altra llengua, que algunes estructures sintàctiques es corresponguin a les d'altres llengües,...
b. Quins valors tenen les llengües? Per què cal protegir-les?
Les llengües són realitats vives mantingudes per grups de persones, que ens permeten sentir com formam part d'una cultura única, dins la immensitat de la espècie humana. Cal protegir-les perquè la vida humana és inseparable de la condició lingüística. Així, és necessari actuar per mantenir les llengües de la mateixa manera que es fa amb aspectes d'educació, de sanitat, etc.
c. Què significa que una llengua tengui “bona salut”? Què s'ha de fer per aconseguir-ho?
Que una llengui tengui bona salut significa que pot assumir totes les funcions previstes, sense cap tipus de restricció: de formulacions científiques a la conversa intrascendent; de la parla col·loquial als discursos més elaborats. Per aconseguir-ho cal que la llengua estigui present en tots els espais possibles dintre del seu territori històric. Per tant, és necessari l'ensenyament de la llengua a tots els nivells, el seu ús en la vida laboral i comercial, que s'utilitzi en qualevol tipus d'institucions, en els carrers, que els mitjans de comunicació en facin ús, etc. Si la llengua no pot accedir a aquests dominis, llavors deixarà de ser parlada amb relativa facilitat.
d. Per què són tan importants les llengües?
Primerament, cal remarcar que el llenguatge és la qualitat distintiva i pròpia de la humanitat, per la qual cosa, la seva desaparició significaria el final de la condició sapiens. Llavors, les llengües, que són imprescindibles pel llenguatge (sense llengua no hi ha llenguatge), formen part també d'aquesta dimensió humana. A més, cada llengua és una manera de veure el món, de manera que quan se'n perd una, es perd també un punt de vista de veure la realitat. Per tant, és fonamental evitar que desapareixin llengües i que n'hi hagi només una de global, ja que això reduirïa el nombre de perspectives amb què es veu el món, deixant-ne només una.
Això ho posam al FINAL o al PRINCIPI? Alguna d'aquestes coses ha d'estar a TOTS ELS CAPÍTOLS o són generals (que és lo que pens)?
Gènere literari: assaig. Tipus d'assaig?
Tipologia textual: text explicatiu o argumentatiu?
Funció del llenguatge: propòsit o finalitat del llibre? (quina intenció té tuson?)
Recursos estilístics i/o literaris (en general amb exemples)
*El resum ha d'incloure l'estructura del contingut (introducció, desenvolupament, conclusió) *
VALORACIÓ DEL LLIBRE EN EL SEU CONJUNT
COMENTARI GENERAL SOBRE EL LLIBRE
Una imatge no val més que mil paraules és un llibre que pertany al gènere literari de l'assaig, la qual cosa es veu fàcilment ja que presenta característiques pròpies d'aquest gènere literari, tot i que podríem relacionar el llibre també amb el gènere literari de la miscel·lània, ja que cada capítol es tracta un prejudici distint, tots relacionats amb la llengua, és clar. Característiques evidents que relacionen el llibre amb l'assaig són la brevetat (els capítols són molt curts), llibertat temàtica dels capítols, el desenvolupament asistemàtic dels temes i l'estil senzill, natural i amistós. Cal dir que és subjectiu (la xerrada és personal i expressa estats d'ànim), ja que l'autor no pretèn simplement informar, sinó que tracta els prejudicis des del seu punt de vista, intentant convèncer al lector que la seva versió és la correcte. Per això, podem dir que es tracta també d'un text argumentatiu. Convé comentar que, com a característiques pròpies de l'assaig, hi ha una consciència artística (es cuida l'aspecte estètic) i una mescla d'elements com, per exemple, citacions, proverbis, anècdotes, etc. Finalment, està dirigit a un públic ampli, és a dir, que el lector no està especialitzat en el tema tractat i, per tant, això condiciona la forma d'exposició de les reflexions i meditacions de l'autor: ha de ser clar i precís.
Tal i com s'ha comentat anteriorment, es tracta d'un llibre en què cada capítol és un text argumentatiu, és a dir, que, per mitjà d'arguments, l'autor, que té una posició determinada sobre un tema, intenta influir sobre els receptors del seu missatge, els lectors, respecte d'aquest tema. L'autor, en aquest cas J. Tuson, adopta una sèrie d'estratègies o arguments per convèncer als lectors. Per començar, fa un gran ús dels arguments d'analogia o exemple (capítol 1: per demostrar la importància de les paraules sobre les imatges: “Pensem, ara, en dos caçadors”; capítol 2: “Preguntar-nos si desapareixerà l'escriptura és com inquirir sobre la desaparició de la roda, inventada també, curiosament, a Mesopotàmia […] o plantejar-nos si desapareixeran les eines, les estructures d'habitació o el control del foc”; capítol 3: la literatura s'aprèn de la mateixa manera que els escacs: “El joc dels escacs s'aprèn, i cal suposar que també es pot aprendre el joc de la poesia”; capítol 11: els pobles que tenen noms concrets no són primitius, perquè nosaltres feim el mateix i no ens hi consideram: “¿Que no fan el mateix ens nostres modistes que tenen un nom per a cada tipus de teixit?”; capítol 12: demostrar que les llengües no perden el tren de la modernitat: “futbol, de football”; capítol 13: si “Un estat plurilingüe és molt car de mantenir” i ha d'haver-hi només una llengua, llavors “Un estat amb ensenyament públic i gratuït és molt car de mantenir” i “Un estat amb seguretat social generalitzada és molt car de mantenir”, i s'ha d'acabar amb la sanitat i l'ensenyament públics). Els arguments d'autoritat també tenen una gran presència en el llibre (capítol 3: fa referència a la frase d'Umberto Eco “no hi ha llibre sense llibres” per suportar el seu punt de vista; capítol 4: al·lusió a Jespersen per donar suport a la seva tesi “Jespersen, en parlar de la correcció deia que [...]”; capítol 11 “Segons explica Gary N. Palmer [...]”; capítol 12 “Ja ho va deixar ben clar el gran lingüista Émile Benveniste [...]”; capítol 15 “[...] i en paraules de Jespersen [...]”). Un altre tipus d'argument que podem trobar dins l'obra de Tuson és l'argument de dades estadístiques (capítol 10: ús de dades tretes del llibre La dignidad e igualdad de las lenguas. Crítica de la discriminación lingüística del professor Juan Carlos Moreno Cabrera).
Per tant, després de veure els arguments que ofereix Tuson en el seu llibre per defensar el seu punt de vista respecte el que ell considera prejudicis lingüístics, podem concluir que la finalitat de la seva obra és convèncer al lector que aquestes dites que s'utilitzen freqüentment respecte les llengues no són vertaderes. D'aquesta manera, Tuson pretén influenciar al lector perquè vegi les llengües i allò que té a veure amb el llenguatge amb uns altres ulls. Així, podem deteminar que hi ha un ús molt clar de la funció conativa (o apel·lativa) del llenguatge, ja que es vol obtenir una resposta per part del receptor/lector.
Cap1 “aquesta poca-soltada” per parlar del tòpic Cap1 ironia: “[...] vivim, avui, en la modernor més desfermada, pobres de nosaltres.” Cap1 per demostrar la seva tesi que no tot es pot representar amb imatges cita un text de la novel·la Isabel i Maria de Mercè rodoreda. Cap1 inventa frases fetes per substituir les dels prejudicis: “Unes poques paraules, ben agermanades, valen molt més que tot d'imatges” Cap1 referència a Touch of Evili Mighty Afrodite. Cap2 ironia i posició radical: “[...] no seria cap tragèdia si, en el futur, els humans arribem a perdre l'escriptura: tornaríem, potser, al paleolític superior [...]” Cap2 exemple sobre “els yanomanos de l'Amazònia” Cap2 pregunta retòrica “¿occidentals de quin orient?” cap2 crítica a un personatge històric i prestigiós “Plató, carca genial i contradictori” cap2 pregunta retòrica “¿Algú és capaç d'imaginar la institució notarial sense escriptura?” “¿Internet sense escriptura? Cap2 Relaciona al lector “Podem imaginar...”, “com ho hem fet nosaltres” cap 2 argument exemple: “Preguntar-nos si desapareixerà l'escriptura és com inquirir sobre la desaparició de la roda, inventada també, curiosament, a Mesopotàmia […] o plantejar-nos si desapareixeran les eines, les estructures d'habitació o el control del foc” cap2 adopta una posició radical i ho reconeix “Podem, fins i tot, adoptar una posició radical [...]” cap2 posa exemples molt visuals “ni tan sols l'estadi Maracanà podria acollir aquest volum gairebé inimaginable” cap3 posició radical “Ben mirat (i si volem exagerar una miqueta [dimiutiu]), aquesta afirmació podria sonar un pèl racista” cap3 fa referència a una dita popular i la qualifica “ja ho diu la dita rància: a la taula i al llit, la dreta és pel marit” cap3 “una mena de lletra escarlata penjada al pit per sempre més” referència aLa lletra escarlata cap 3 ironia “Aquests divins [–..]” cap3 arguments d'exemple: sa literatura s'aprèn de la mateixa manera que els escacs “El joc dels escacs s'aprèn, i cal suposar que també es pot aprendre el joc de la poesia”. Cap3 argument d'autoritat fent referència a la frase d'Umberto Eco “no hi ha llibre sense llibres” Cap 3 es dirigeix als poetes : “Pocs fums, doncs, senyor poeta: sou tan humà com qualsevol. Cap3 ironia “[...] els altres, pobres, [...]” “[...] des de la nostra radical inferioritat i impotència.” Cap3 ironia “Una teràpia si pot ser econòmica que pugui ser dispensada per la seguretat social” cap4 pregunta retòrica “¿Hem de tornar a l'època en què hi havia un vuitanta per cent d'analfabets, un cinc per cent d'escolaritzats privilegiats i un quinze per cent de gent despistada?” cap4 exclamació i punts suspensius “És clar que escrivien millor, els periodistes del segle XIX..., si escrivien tan poc!” cap4 ironia “qualsevol membre de la xusma podem accedir-hi” cap4 exclamació “el cincuanta-cinc per cent de la població llegeix!” cap4 preg. Ret. “¿És, doncs, tot permès?” cap4 al·lusió a Jespersen com a argument d'autoritat “Jespersen, en parlar de la correcció deia que [...]” cap4 preg ret “¿I els joves?”
cap5 el capítol comença amb 4 preg ret plenes d'ironia: “¿Com l'autobús, el tren o la bicicleta? ¿Des d'on i cap a on ens porten les llengües? ¿Encara arriben amb una hora de retard o ja han après la virtut delicada de la puntualitat? ¿Que tenen gaires accidents o són, en canvi, mitjans de comunicació força segurs?” cap5 invenció d'una paraula: autobiofantasmagoria cap5 Referència a l'Elogi de la diferència d'Albert Jacquard. Cap5 inclou al lector “Mirem-nos-ho” cap6 descriu un diàleg entre dues persones per posar un exemple de persones que opinen sobre temes dels quals són ignorants. Cap7 per demostrar la falsetat del tòpic posa un exemple fàcilment imaginable pel lector, on compara la nostra llengua amb un menjar que ens és familiar i les llengües “difícils” amb un menjar que ens és extrany i al qual no esteim acostumats. Cap7 preg ret “¿I per què ja no val?” Cap7 posa l'exemple que Motzart per demostrar que si ens hi posam podem aprendre qualsevol llengua (en aquest cas la música és una llengua)
Cap8 2 exemples de persones imaginaries per demostrar la falsetat del tòpic cap8 preg ret “¿Quina és la llengua materna d'aquest científic?” cap8 llenguatge vulgar per parlar sobre el prejudici “I, ben mirat, això és una poca-soltada” cap9 comença amb 3 preg ret “¿les hores de castellà també? ¿I les de...? ¿Fins i tot les de...?” cap9 exclamació “pobres coales i pobres linxs ibèrics!” cap9 Al·lusió a la professora Carme Junyent i el seu llibre Vida i mort de les llengües. Cap9 frases en anglès “Do you speak english?” i “know what i know how” Cap9 exageració “O això, o la tornada general a l'analfabetisme.” cap10 exclamació “Quina monstruositat dialogística! Quin malson, tanta comunicació!” cap10 ús de dades com a argument, tretes d'un llibre del professor Juan Carlos Moreno Cabrera.
Cap11 ironia “Uns pobles […] que van demostrar el seu altíssim grau de civilització destruint ètnies i cultures arreu […] i que van segrestar i esclaviztar milions de persones traslladades en condicions vergonyoses d'una banda a l'altra de l'Atlàntic. És clar, com que encara estaven fent camí cap a la civilització humana...” acaba amb frase inacabada cap11 preg ret “¿Som, per això, un poble endarrerit?” cap11 argument d'analogia: els pobles que tenen noms concrets no són primitius, perquè nosaltres feim el mateix: “¿Que no fan el mateix ens nostres modistes que tenen un nom per a cada tipus de teixit?” cap11 ironia “[...] fan servir moltes paraules diferents per referir-se a la neu i al glaç, pobres. ¿I què farem nosaltres amb tot allò de la pluja, el plovisqueig, […] o el diluvi?” cap11 argument d'autoritat: “Segons explica Gary N. Palmer [...]”
cap12 comença amb 3 preg ret cap12 arguments amb exemples per demostrar que les llengües no perden el tren de la modernitat: “futbol, de football” cap12 argument d'autoritat fent referència a Émile Benventiste. Cap12 modifica frase feta “Hi ha llengües que han perdut el tartana de la modernitat”
Cap13 preg ret “¿I com s'entenen de poble en poble?” Cap13 argument d'analogia: si “Un estat plurilingüe és molt car de mantenir” i ha d'haver-hi només una llengua, llavors “Un estat amb ensenyament públic i gratuït és molt car de mantenir” i “Un estat amb seguretat social generalitzada és molt car de mantenir”, i s'ha d'acabar amb la sanitat i l'ensenyament públics.
Cap15 al·legoria: metàfora continuada en què es compara l'estat d'una llengua, en quant al seu ús i la seva evolució, amb la salut que pot tenir una persona “[...] mai no se sabrà si haurà de fer servir cadira de rodes per sempre més” cap15 al·lusió a Jespersen com a argument d'autoritat
INCOHERÈNCIA AL FINAL DEL CAP5: “les llengues són alguna cosa més que un mitjà de transport”. Realitza una reducció a l'absurd tan exagerada que canvia el tòpic al qual s'oposa, que és “el llenguatge és un mitjà de comunicació”
Aquí hi ha es treball DEFINITIU, s'arxiu mare:
CAPÍTOLS
1 ✔ (LLUC) no acabat: falta qüestió a.
2 ✔✔ (LLUC)
3✔✔ (LLUC)
4
5 ✔✔ (LLUC) falta revisar (les respostes que tens tu, gabriel, que hi ha les meves posades)
6
7 ✔✔ (LLUC)
8 ✔✔ (LLUC)
9
10✔✔ (GABRIEL)
11 ✔ (aquest el vàrem fer tots)
12
13✔✔ (GABRIEL)
14
15✔✔ (GABRIEL) falta penjar el resum i el tema
✔= COMENÇAT (ENTRE PARÈNTESI POSAU EL NOM)
✔✔=ACABAT(POSAR EN NEGRETA)
Cap. 1. “Una imatge no val més que mil paraules”.
Tema: el text tracta de demostrar que les imatges són més limitades que les paraules en quant a comunicació.
Resum: Pel que sembla això és un aforisme xinès, molt i molt antic. Quan entre dues persones s'arriba a la conclusió de que la comunicació oral és impossible, sí que una imatge val més que mil paraules. Però aquest no n'és el cas; aquesta n'és l'excepció.
La parla és un dels ingredients distintius de la humanitat. Vam arribar a l'estatus de sapiens sense imatges.
Potser abans no, dirà algú, però ara les imatges són imprescindibles i poden arribar a copsar i commoure molt més que les paraules.
El problema fonamental és quin tipus d'informació podem arribar a transmetre amb aquests elements visuals.
Amb imatges podem fer notar algunes coses més aviat elementals i també podem donar ordres, però poca cosa més, en el fons.
Les imatges tenen una capacitat discursiva limitada; mentre que les paraules, convertides en text, poden desvetllar imatges mentals sense límit. Donem dons la volta al mitjó: “Unes poques paraules, ben agermanades, valen molt més que tot d'imatges”.
I més encara, com representarem la “malvolença” i, més encara, la noció de “causa”? Conceptes abstractes. Ara sí: amb paraules, no amb imatges. Però les imatges també són creació humana i, en determinades circumstàncies, poden ser força útils. Per què no podrien conviure amb harmonia imatges i paraules, sense dictaminar la superioritat de les primeres?
a. Quin paper té l'ús oral de la llengua, la parla, en el desenvolupament de la condició humana?
J. Tuson posa l'exemple de dos caçadors que han de caçar una peça, i per motius que no venen al cas, han de canviar de plans, però no es comuniquen amb imatges, sinó amb paraules, fet que fa possible a la tribu aconseguir aliment. El que ve a dir amb aquest exemple és que els humans han avançat gràcies a que les llengües són més pràctiques que les imatges.
b. Per què la parla és més important que les imatges? Amb quin exemple sustenta Tuson la seva tesi?
Això és perquè fa cent mil anys que parlam, mentre que en fa trenta mil que utilitzem les imatges. Tuson utilitza l'exemple de dos caçadors que estan vigilant un animal i que, quan han de matar-lo, un vol dir-li una cosa a l'altre. Com que Tuson vol demostrar que és més pràctic comunicar-se amb paraules que no pas amb imatges, proposa que el primer caçador li explica el que vol expressar mitjançant dibuixos al segon, la qual cosa dóna temps a l'animal a escapar-se, deixant als caçadors sense menjar.
c. Quin tipus d'informació poden transmetre les imatges i quin no?
Les imatges tenen la capacitat de transmetre informació molt elemental (“compri aquest cotxe”, “el príncep de Gal·les es banya en bermudes a les Bermudes”, “Katmandú es troba aquí”, “pas de vianants: els bípeds primer”, “renteu aquesta camisa a menys de trenta graus”, “precacució a causa d'unes obres”) al cinema i televisió, tanques publicitaries, enciclopèdies, senyals de circulació, icones esportives... També poden donar ordres (“direcció obligaròria”, “prohibit l'aparcament”) i provocar emocions.En canvi, no poden comunicar la idea de condicionalitat (“Vindré amb tu si...”), finalitat (“Treballo per pagar-me unes vacacions a Escandinàvia”) ni consecutivitat (“Fa fred. Tanca, doncs, la finestra”). Tampoc poden expressar entitats abstractes com, per exemple, la bondat, honestedat, estimar... exceptuant-ne justícia.En definitiva, les imatges tenen una capacitat discursiva limitada, només mostren fragments de la realitat, mentre que amb les paraules pot expressar-se tota la realitat.
d. És cert que les paraules poden produir imatges mentals?Sí, les paraules creen imatges en al nostre cervell. Això ho demostra mitjançant un fragment de la novel·la Isabel i Maria de Mercè Rodoreda, on resulta impossible explicar a través d'imatges algunes expressions. Al cap i a la fi, podem imaginar-nos la situació al nostre cervell, gràcies a les paraules.
e. Com es representen els conceptes abstractes?Aquests conceptes poden representar-se, tal i com s'ha comentat anteriorment, únicament per mitjà de paraules. Les imatges només ens satifan en el cas excepcional de la justícia, que pot ser representada com una persona amb els ulls embenats que aguanta unes balances. La resta d'entitats abstractes (“dubte”, “malvolença”, “corrupció”...) no tenen representació visual, podem explicar-los solament a través de paraules, les imatges són inútils en aquest cas.
Cap. 2. “Aviat desapareixerà l'escriptura”.
Tema: la impossibilitat que l'escriptura deixi de ser utilitzada, que desapareixi.
Resum:
Perdre l'escriptura conduiria a tornar al nivell de desenvolupament humà del paleolític superior, ja que resultaria impossible mantenir una vida tan complexa com la que tenim, que és el que el passa a pobles com els yanomanos.
Sense l'escriptura, resultaria complicat continuar amb aquesta organització social. Precisament, l'escriptura, inventada fa cinc mil anys a Mesopotàmia, va sorgir per simplificar la manera de viure d'aquesta civilització.
La desaparició de l'escriptura comportaria un canvi de vida radical, en que desapareixerien també gran part d'institucions i invents que ens permeten mantenir i augmentar aquest nivell de desenvolupament.
Així doncs, perd el sentit qüestionar-se la desaparició de l'escriptura, ja que es tracta d'un invent que ens facilita l'existència. Si perdéssim l'escriptura, hauríem d'acabar ideant un sistema que ens permeti emmagatzemar informació i que estigués a l'abast de tothom, senzill. I quin sistema és més eficaç i simple que aquest que utilitza poc més de dues dotzenes de lletres i permet codificar qualsevol informació?
a. Per què serveix l'escriptura? Qui la va inventar? Què passaria si desaparegués?
L'escriptura serveix per emmagatzemar informació de qualsevol tipus, de manera que la memòria no hagi de fer l'esforç de recordar-ho tot. L'escriptura va ser inventada fa uns cinc mil anys a Mesopotàmia gràcies als escrivans, que feien anotacions sobre taules d'argila per facilitar el comerç. Si, hipotèticament, desaparegués l'escriptura, es produiria un canvi radical en el nostre mode de vida, ja que seríem incapaços de mantenir institucions jurídiques, administratives, educatives i sanitaries, entre d'altres. A més, per evitar tornar a un nivell de desenvolupament similar al que els humans teníem durant el paleolític, si perdéssim l'escriptura, hauríem de crear un sistema per emmagatzemar informació d'una manera senzilla i que estigués a l'abast de tothom.
b. Quins avantatges té el manteniment de l'escriptura en la nostra societat? Quin exemple posa en J. Tuson per defensar aquesta?
L'escriptura ens permet organitzar la societat més fàcilment, a més de, tal i com s'ha comentat, permetre l'existència de diverses institucions, a més dels ordenadors (teclat i impressora) i l'Internet. Per il·lustrar la necessitat d'aquest útil instrument, Tuson ens proposa la situació d'una persona analfabeta: té el problema que no sap orientar-se en una ciutat, tot i que aquesta està plena d'indicacions escrites, i s'ha de dedicar a preguntar a la gent que sí que té coneixement de l'escriptura i la lectura sobre les seves coordenades.
Cap. 3. “Fer literatura és cosa de pocs, ben dotats per la natura”.
Tema: La capacitat de construir una obra literaria/poètica no és cosa de pocs, sinó de decicació i treball.
Resum: Ben mirat, aquesta afirmació podria sonar un pèl racista perquè qui diu això potser pensa, en el fons, que els humans no som ben bé iguals. Hi hauria dues menes d'humans, uns privilegiats i gent més aviat vulgar. I, doncs, no fer poesia o literatura vindria a ser un defecte de naixement.
Hauríem de pensar que l'obra poètica és qüestió d'ofici i dedicació. Perquè, per arribar a ser poeta, primer cal ser parlant ordinari. I un cop tens llesta la llengua pròpia, es pot plantejar si en fas un ús estètic. Això vol dir que tot poeta té models, models recordats o oblidats i, en aquest segon cas, integrats en el fons de les seves habilitats lingüístiques.
Vistes així les coses, fer literatura no és res més que una capacitat a l'abast de qualsevol humà, una capacitat que es desenvolupa si les circumstàncies de l'entorn ens resulten favorables.
a. En què consisteix el prejudici-racisme d'aquesta afirmació?
Perquè qui realitza aquesta afirmació considera que els humans no són iguals: que n'hi ha alguns de superiors i privilegiats, la minoria, i d'altres que són inferiors i vulgars, la majoria. D'aquesta manera, es fa una divisió dels humans en funció de la seva capacitat innata de poder escriure literatura.
b. Digues si J. Tuson pensa que el poeta neix o es fa. Per què?
Tuson considera que el poeta es fa, ja que és necessari dedicar temps i esforç per elaborar una obra poètica. Creu que no és possible que hi hagi persones predestinades a saber fer literatura, ja que no és un aspecte que vengui donat pels gens, sinó que depèn de l'acció de l'entorn, és a dir, de la cultura, i de la dedicació de la persona.
c. Què és més important: la llengua o la literatura? Per quina raó?
És més important la llengua, ja que sense llengua no hi ha literatura. Per arribar a fer literatura primer cal dominar la parla ordinària i, llavors, ja és possible començar a dedicar-se a l'ús estètic de la llengua per produir literatura.
d. És possible aprendre a ser escriptor? Com es pot fer?
Sí, és possible. És important començar a llegir com més prest millor, ja que així es disposa de més models a seguir, i s'aprenen habilitats lingüístiques. Cal comentar que és evident que existeix un factor previ, aportat pels familiars i persones properes. També hi influeix l'educació rebuda. Finalment, hi ha una part que l'ha de posar la persona que desitja escriure, que és, com s'ha comentat, la lectura, l'esforç i la dedicació per intentar millorar cada cop més.
e. Quines ironies podem trobar en aquest capítol i a qui les adreça?
“[...] hi hauria dues menes d'humans: uns pocs de privilegiats [...]”
“[...] els altres, pobres, [...]”
“[...] des de la nostra radical inferioritat i impotència.”
“[...] per a alguns divins [...]”
“ Aquests divins [...]”
“[...] ni Karpov, ni Kaspàrov van començar als cinquanta anys les seves malifetes [...]”
“Tot menys deixar-nos acomplexar per aquesta gent divina que està per sobre del bé i del mal, a l'altra banda de la ratlla.”
“Una terapia si pot ser econòmica i que pugui ser dispensada per la seguretat social.”
La majoria d'ironies estan dirigides als “divins” que es consideren els únics capaços d'escriure literatura. Tot i així, n'hi ha d'altres que serveixen per riure-se'n de nosaltres, “pobres”, els que no som capaços d'elaborar una obra poètica.
Cap. 4. “Els joves parlen malament i els periodistes escriuen malament”.
Tema: La naturalitat de les llengües; No es pot arribar a una perfecció en l´ús de la llengua, s'ha de deixar que avanci.
Resum: La frase s'inscriu de ple en la mentalitat i actitud d'aquells que canten les glòries del passat i menyspreen les coses d'avui. L'educació és a l'abast de tothom, i en el moment en que s'universalitza la pràctica de la lectura i l'escriptura és normal que hi hagi de tot en la vinya cultural: Des de gent que té dificultats, fins a gent que domina. El que no és decent, ni just, es llegir la premsa i les revistes a la percaça de l'ensopegada. Tenim el dret de buscar la perfecció però és d'il·lusos creure que l'assolirem. Les llengües canvien, i en part els canvis es produeixen perquè els parlants seguim i no seguim els models de les generacions anteriors, no podem deturar pas les llengües.Això no significa que s'hagi de permetre tot. Les llengües son espais de coincidència i de convivència, i caldria que ens esforcéssim en eliminar les ambigüitats i equívocs. Els joves, no tenen cap problema, simplement usen la funció fàtica del llenguatge. Tenen el control del sistema, i quan toqui, deixaran de parlar com adolescents. L'escola i altres instàncies socials ja s’encarregaran dels petits refinaments.
a. A quin tipus de variació lingüística fa referència J. Tuson? Quins exemples posa?
Varietat històrica, que canvia amb el temps. Ho justifica per explicar l’argot o la forma de parlar dels adolescents, que cada generació tenen la seva forma característica. Posa l’exemple de llibre (més endavant pot canviar el seu significat) o el de programa (ja no diem programa al que donaven als teatres: programa informàtic).
b. Per quin motiu cita al lingüista Jespersen?
Com una cita d’autoritat, per reforçar el seu argument de la correcció dins la llengua.
c. Què vol dir que els joves són “semilingüistes”? Hi està d'acord en Tuson?
Vol dir que no parlen bé, que pel vocabulari que usen parlen com a mitges. No hi està d’acord, Tuson usa aquesta paraula per fer un argument en contra de burla, preguntant-se si aquests semilingües també son humans a mitges.
Cap. 5. “El llenguatge és un mitjà de comunicació”.
Tema: Negar que el llenguatge serveixi única i exclusivament per a la comunicació.
Resum: Les llengües, és clar, permeten l'intercanvi d'informació, però també podríem definir-les, per exemple, com a mitjans per a la divisió de treball. Les llengües, però, fan molta més feina, són el suport del pensament i fan possible el diàleg interior; a més, són el lligam privilegiat de la comunitat.
Començant pel suport del pensament i el diàleg interior. La major part del nostre temps l'invertim dialogant amb nosaltres mateixos.
També podem dir que quan pensem parlem, degut als moviments subvocals.
Aquests diàlegs interns, són els responsables principals de la consciència i són també el suport de l'autoexpressió lliure.
La dimensió interna de les llengües, a més, ens assegura la identitat personal en el temps.
Encara que té un àmbit personal, també té una cara col·lectiva. Cooperem gràcies a una llengua, per això podem dir que les llengües són indicadores d'identitat col·lectiva, encara que no són responsables de cap ideologia.
Finalment, les llengües ens ordenen el món, tot i que hi ha bilions d'objectes, els agrupem en noms comuns, és a dir, són classificadores.
Queda clar, doncs, que les llengües són alguna cosa més que un mitjà de transport.
a. Per què diu J. Tuson que les llengües són autèntics monuments de la naturalesa? Quines propietats tenen?
Considera que són monuments de la naturalesa perquè, a més de permetre l'intercanvi de comunicació, també fan possible el diàleg interior, ordenar la societat i classificar el món, per facilitar-nos l'existència.
b. Quines proves dóna quan fa l'afirmació següent: “Quan pensam, doncs, parlem”.
Tuson considera l'existència d'uns moviments anomenats subvocals durant el diàleg interior, és a dir, que, quan parlam amb nosaltres mateixos, realitzam una espècie de parla amb sordina, que la llengua de la boca acompanya els nostres pensaments fent petits moviments.
c. Què vol dir que la llengua és “el suport de l'autoexpressió lliure”?
Aquesta expressió significa que la llengua, en el diàleg intern, no té cap restricció: és possible dir qualsevol cosa lliurement, sense censura, és a dir, que no és possible ni bloquejar ni prohibir aquest discurs interior.
d. Quines conseqüències ha de tenir que les llengües siguin indicadors d'identitat col·lectiva? Què vol dir això?
Les llengües ens ajuden la relació entre persones que en parlen una d'igual, ja que el fet de tenir una llengua en comú afavoreix la unió entre persones, de la mateixa manera que es senten unides les persones que comparteixen aficions.
e. Comenta l'expressió “les llengües, com a concreccions del llenguatge ens ordenen el món”.
Aquesta expressió significa que les llengües permeten classificar els infinits objectes que hi ha en el món en grups, ja que som capaços d'abstreure-nos per definir grups d'objectes amb característiques similars (color, forma, textura, ...).
DESTACA: originalitat per la creació de paraules: autobiofantasmagoria.
Cap. 6. "El ioruba és una llengua rara, exòtica"
Tema: Llengües estranyes o diferents? Punts de vista de cada parlant.
Resum: Aquest prejudici es crea ja que alguna gent només troba normal allò que ell és, allò que fa i, en el nostre cas, la llengua que parla. Totes les llengües sense cap excepció tenen vocals, consonants, paraules que es poden classificar com parts de l’oració, estructures oracionals, marcadors de modalitat,... En resum, totes tenen gramàtica. El cas del ioruba és igual. A més, aquestes llengües estranyes també tenen mots per coses abstractes tant per mots concrets i planers.
a.
Argumentant que aquests prejudicis son basats en la ignorància, i molta gent pensa que lo normal es allò que fa, allò que és i la llengua que parla.
Cap. 7. “La meva llengua és la més fàcil de totes”
Tema: La dificultat d'una llengua depèn de la proximitat d'aquesta, a la pròpia, a més un nadó aprendrà la llengua que més escolti amb més facilitat.
Resum: La llengua és una pertinença molt especial i en cap cas ens en podríem desprendre, també és part constitutiva i essencial de nosaltres mateixos.
Cada parlant podrà fer servir aquesta frase amb la màxima tranquil·litat; a condició que no perdi de vista el caràcter absolutament relatiu de l'expressió. I malament rai si aquesta afirmació la fa amb la intenció de menysprear llengües alienes, o amb el propòsit de ficar la por al cos dels altres parlants induint-los a abandonar la llengua diferent.
El mapa de les distàncies i les dificultats es pot orientar des de qualsevol racó i en qualsevol direcció. Tot és qüestió de perspectiva.
Una criatura acabada de néixer parlarà espontàniament la llengua del seu entorn, i trigarà el mateix en aprendre qualsevol llengua; tot depèn de la llengua que soni al seu voltant.
a. És cert que hi ha llengües fàcils i llengües difícils? De què depen la facilitat o dificultat?
No podem afirmar que existeixin pròpiament llengües fàcils i llengües difícils, ja que la llengua més fàcil és sempre la nostra, la que vàrem conèixer primer. Això és cert per qualsevol persona del món: tothom troba que la seva llengua és la més senzilla d'aprendre.
A partir d'això, podem determinar que la facilitat o dificultat d'una llengua depèn de la proximitat estructural o distància que hi ha entre aquesta llengua i la llengua pròpia.
b. Quin argument desenvolupa per demostrar que la llengua pròpia és la més fàcil?
Tuson desenvolupa un argument del tipus d'exemple, ja que planteja que ens és més “fàcil” un arròs a la cassola, que no un plat de peix cru, que ens és més difícil. El plat d'arròs a la cassola representa la nostra llengua, aquesta que ens és pròpia, mentre que el plat de peix cru simbolitza una llengua llunyana i “complicada”, tal i com és, per exemple, el japonès.
Cap. 8. “La llengua “materna” sempre ens ha d'acompanyar”
Tema: demostrar que realment no convé, ni és possible, aferrar-nos a la nostra llengua materna de manera indefinida.
Resum: la llengua que feim servir amb més comoditat i naturalitat, o llengua materna, no és necessariament única, ja que hi ha persones que depenent de la situació fan ús d'una llengua o d'una altra.
Tot i això, hi ha estats que pretenen el monolingüisme, que consideren que no és necessari aprendre més d'una llengua dins del mateix estat. Amb això, ignoren el fet que l'aprenentatge de llengües ens permet desenvolupar certes habilitats lingüístiques, que ens poden ser de gran ajuda al llarg de la vida, de la mateixa manera que és útil saber controlar els registres diferents.
És només en situacions antinaturals que podem conservar la llengua materna passi el que passi, ja que a la pràctica està comproovat que el canvi de llengua ocorr de manera completament natural.
En definitiva, el canvi de territori suposa un canvi, radical o gradual, de llengua. No són necessaries les fronteres per saber que hi ha una llengua pròpia d'un lloc, ja que hi ha una quantitat de llengües immensa respecte el nombre d'estats que hi ha al món.
a. Explica els dos exemples hipotètics que utilitza J. Tuson per afirmar que “la llengua materna sempre ens ha d'acompanyar... si les circumstàncies l'acompanyen”.
En el primer exemple, Tuson descriu la vida d'un nen de Guatemala que és adoptat per una parella francesa, que resideix a París. Quan és major d'edat, se'n va a Oxford a estudiar. Després d'acabar la carrera se'n va a Berlín a treballar, ho fa durant 30 anys. Cada estiu passa les vacances a Cadis, per la qual cosa té coneixements bàsics del castellà.
El segon exemple tracta d'un paleta que se'n va anar de la seva terra per treballar a Londres durant quaranta-cinc anys.
b. Quins perills té el monolingüisme? Quins prejudicis pot generar?
El monolingüisme limita les habilitats lingüístiques, de la mateixa manera que una persona que sap controlar els diversos registres té més facilitat per manejar les situacions amb les que es pot trobar. El monolingüisme pot general el prejudici que existeix una llengua per estat, de manera que no és necessari aprendre més d'una llengua si no canviam d'estat, i menys si no hem de passar per cap frontera. El problema d'això és que existeixen prop de dos-cents estats i unes sis mil llengües, de manera que, si pensam “un estat, una llengua”, queden cinc mil vuit-centes llengües que no disposen d'un espai físic on ser utilitzades, la qual cosa és completament irracional.
Cap.9. "Val més dedicar les hores de català a l'estudi de l'anglès"
Tema: Marginament de les llengües natals per les llengües estrangeres suposadament més útils
Resum: Si les llengües es minvessin per la uniformització lingüística, implicaria també la uniformització de voluntats, estils i idees. La desaparició de la diversitat ens abocaria a una humanitat de clònics. Hem de ser nosaltres els que s’encerreguin de la conservació de la nostra llengua perquè no hi hagi aquesta substitució. A més, la majoria de la població té més ocasions de parlar la llengua de la seva terra que la llengua anglesa. No es que no sigui bo aprendre llengües, però no és decent marginar-ne una i precisament la que tenim més a prop, ja que l’anglès l’usem d’una forma pràctica, no és necessari augmentar les seves hores a l’escola, ja que l’escola fa una feina molt gran per a coneixements menys urgents, però que desenvolupen un seguit de destreses importants: llegir entendre, escriure i fer-se entendre. És útil, però, qualsevol coneixement perquè és una contribució fonamental en la construcció personal.
a.
La conservació d’una llengua passa per tres vies, d’aquesta manera segueix viva i no mor. La primera és la transmissió familiar, la segona és el funcionament de la llengua per els mitjans de comunicació i la darrere és la llengua en la escola. Els parlants juguen el paper d’usar la llengua, i l’estat juga el paper de fer-la servir en els mitjans de comunicació. Conjuntament han de intentar conservar-la i cuidar-la.
b.
Pensa que és un lloc d’adquisicions múltiples i sempre enriquidores. L’educació ha de ser de dues maneres: per una part ha de ser l’obtenció de tot tipus d’informacions, i per l’altre part és l’habilitat per destriar-les, organitzar-les, creuar-les,... No hi ha assignatures més importants que les altres perquè totes aporten informacions i coneixements, i ajuden a desenvolupar aquestes habilitats.
Cap. 10. "Les llengües amb més parlants són les més útils"
Tema: La llengua més útil no és la més parlada, sinó la que et pot solucionar més problemes.
Resum: Si la utilitat d'una llengua depengués del nombre de parlants, sense cap altra consideració tindríem que el xinès seria gairebé tres vegades més “útil” que l'espanyol; l'espanyol una mica més “pràctic” que l'anglès, etc.
Les xifres absolutes no ens diuen gran cosa sobre la utilitat o el caràcter pràctic de les llengües: si vols estiuejar any rere any, a Grècia, el grec serà la llengua més útil.
Una primera conclusió és que en un país concret la llengua més útil i pràctica és la llengua concreta d'aquell país.
Cal considerar uns altres territoris o dominis: els que configuren a l'entorn de temes, especialitzacions i activitats, dominis que agrupen un conjunt de persones disposades a intercanviar informacions de mena diversa i productes variats. És aquí on es pot plantejar la necessitat de disposar d'una llengua.
Aquests territoris no geogràfics poden demanar, en cada cas, una llengua diferent.
Tot és qüestió de saber on ets i que vols fer.
No és més “útil” la llengua amb més parlants, sinó la que et pot resoldre més problemes.
Hi ha països en que la “llengua més parlada” pot arribar a ser la llengua d'un altre territori, cosa que no s'ha produït de manera espontània, s'ha produït un daltabaix. El daltabaix màxim és la prohibició pura, que obliga a milions de persones a abandonar la seva terra sense gaires possibilitats de guanyar-ne una nova.
a. Per què no es certa aquesta afirmació? com desfà Tuson el prejudici?
Defensa que si aquesta afirmació fos certa, la llengua més útil seria el xinès, després l'espanyol, seguit de l'anglès, etc, i això sabem que no és cert perquè no podriem parlar amb tots els milions de persones que parlen aquestes llengues.
Tuson desfà el prejudici posant-nos l'exemple de que si una persona estiueja a Grècia, la llengua més útil serà el grec, és a dir, la llengua és útil depenent d'on et trobes o que vols fer.
b. Com explica la substitucio linguistica?
Explica que és degut a un daltabaix, com la prohibició d'una llengua, que suposa un eclipsament públic, econòmic i laboral d'aquesta llengua. Això implica que els parlants es veuen obligats a abandonar la seva terra, perdent les seves arrels i amb poques possibilitats de trobar-ne de noves.
Cap. 12 "Hi ha llengües que han perdut el tren de la modernitat"
Tema: La modernitat en la llengua, es possible que existeixi, o no?
Resum: La modernitat, damunt moltes associacions que l’hi donam, s’ha de relacionar legítimament amb els guanys inqüestionables en educació, sanitat, mitjans de comunicació,... La distinció entre llengües “antigues” i “modernes” no pot tenir cap sentit ni justificació. Les persones que fan aquesta afirmació volen dir que a n’enquestes llengües els hi falten paraules com software, bit, inflació,... Cal tenir present que totes les llengües tenen mecanismes necessaris per a la creació lèxica, i que si fessin falta aquestes paraules o de per escudes es durien a terme aquests mecanismes.
a.
Tuson expressa que per ell la modernitat no es el concepte que tenim ho que se li atribueix a n’aquest prejudici. Per a Tuson la modernitat consisteix en l’avanç de la societat en general (“s’ha d’associar amb els guanys inqüestionables en educació, sanitat,...”). L’argument de Tuson respecte llengües antigues i modernes és que no hi ha llengües antigues, el que hi ha son llengües modernes (que son les existents), ja que totes les llengües han anat canviant, i han deixat de ser com les del pasat.
b.
Que les llengües no tenen problemes per crear nou lèxic, tenen tot un seguit de mecanismes i eines per fer-ho. Amb això explica que la falta de lèxic d’una llengua no és que no sigui moderna (com molta gent pensa).
c)Molt relacionat amb l’apartat anterior: Totes les llengües fan els canvis que els hi fan falta per introduir paraules, nous significats,... i això és el que fa que les mantinguin dins la modernitat. Es a dir, que tota llengua activa es moderna, està dins la xarxa de la modernitat.
Cap. 13. "On anirem a parar amb aquestes llengües locals?"
Tema: Totes les llengües parteixen d'un origen local, fins i tot les més exteses en l'actualitat.
Resum: La pregunta inicial és una invitació a la deserció i també una mostra monumental d'ignorància històrica. Segles enrere, l'anglès va ser la llengua d'un grupet de germànics en aquella època primerenca. Així va passar amb totes les llengües.
La condició habitual de les llengües és la localitat, que no és una dimensió absolutament natural. Com diu Juan Carlos Moreno, aquestes llengües expandides han tingut un origen humil “absolutamente todas las lenguas grandes de la actualidad proceden de variedades lingüísticas locales”. És a dir, l'extensió d'una llengua es produeix per factors aliens a la llengua mateixa, és a causa de fets històrics que una llengua deixa de ser local i es menja el món.
Per fer morir les llengües n'hi ha prou amb la persuasió, amb l'extensió dels prejudicis i amb la promoció de la desigualtat: hi ha llengües més o menys cultes, etc.
Per resoldre aquesta situació cal insistir, rebutjant la idea nefasta que a cada estat només li cal una llengua.
La solució només demana imaginació, mitjans i respecte: llengües sense cap restricció al seu lloc, afavorint els contactes promovent la traducció, directe o en diferit i l'aprenentatge lliure de llengües.
a. Què diu el lingüista Juan Carlos Moreno? Hi està d'acord J. Tuson? Quin exemple posa?
“Absolutamente todas las lenguas grandes de la actualidad proceden de variedades lingüísticas locales; y circumstancias políticas, militares, culturales e históricas han hecho que estas lenguas hayan amliado enormemente su territorio, sus hablantes y su influencia, normalmente a costa de otros muchos dialectos y lenguas menos favorecidos por esas circumstancias” Sí, exposa que l'extensió d'una llengua es produeix per factors aliens a la llengua mateixa. Posa l'exemple Àfrica, on un poble pot tenir una llengua diferent a la del poble veí. Aquests pobles s'entenen gràcies a la mediació d'algú que coneix les dues llengües o gràcies a la “lingua franca” que funciona com a vincle comercial o també per mitjà d'una llengua que ha arribat amb l'administració, els militars o els colonitzadors.
b. Per què hi ha llengües que creixen i d'altres que moren?
Les llengües moren degut a la persuasió, amb l'extensió dels prejudicis i amb la promoció de la desigualtat de les llengües, i neixen degut a pobles “civilitzats” que duen la seva llengua a països explotats.
c. Quins és la situació lingüística d'Europa? Com resoldrem el problema europeu de les llengües?
És un espai generós per a les llengües, ja que amb uns 30 estats hi ha vigents unes 60 llengües, més o menys. No hi ha cap problema a resoldre, sinó que cal insistir en el respecte vigorós en vers les llengües de cada lloc, rebutjant la idea nefasta que a cada estat només li cal una llengua.
Cap. 14 "Un estat plurilingüe és molt car de mantenir"
Tema: El respecte a les llengües reflectit en el manteniment econòmic de les mateixes. Una llengua no suposa una despesa econòmica important.
Resum: Aquesta afirmació la feta R. Lodares al seu nou llibre. Les llengües no poden causar cap càrrega econòmica. S’ha de tenir respecte absolut a la diversitat lingüística. No convé anar pel món proposant reduccions de plantilla lingüística, les llengües son drets, igual que menjar, beure,.. No val, en qüestions com aquestes, l’economicisme pur i dur. És per això que hi ha de haver justícia distributiva pel que fa a les diferències lingüístiques.
a.
A l’estat espanyol. El tracta amb menyspreu, ja que argumenta en contra d’una forma un poc violenta. Li rebat dient que una llengua no es una cosa que creï moltes despeses, que les llengües s’han de respectar perquè son un dret i que hi ha d’haver una justícia distributiva pel que fa aquestes diferències.
b.
Els estats tenen l’obligació de repartir el pressupost en els diferents àmbits, i Tuson li rebat dient que les llengües també han de rebre aquesta part, ja que son tan importants com l’educació, la sanitat,..
Cap. 15 "Cal deixar que les llengües s'ho facin totes soles"
Tema:
Resum:
a. Quins perills té una llengua minoritzada? Què pot perdre?
Les llengües minoritzades tenen el perill que, si “deixam que s'ho facin soles”, no se'n sortiran i acabaran per desaparèixer. D'aquesta manera, si no es fa res per conservar-les i manternir-les, poden perdre lèxic, poden veure's acaparades per un vocabulari d'una altra llengua, pot passar que el sistema vocàlic es varïi cap al d'una altra llengua, que algunes estructures sintàctiques es corresponguin a les d'altres llengües,...
b. Quins valors tenen les llengües? Per què cal protegir-les?
Les llengües són realitats vives mantingudes per grups de persones, que ens permeten sentir com formam part d'una cultura única, dins la immensitat de la espècie humana.
Cal protegir-les perquè la vida humana és inseparable de la condició lingüística. Així, és necessari actuar per mantenir les llengües de la mateixa manera que es fa amb aspectes d'educació, de sanitat, etc.
c. Què significa que una llengua tengui “bona salut”? Què s'ha de fer per aconseguir-ho?
Que una llengui tengui bona salut significa que pot assumir totes les funcions previstes, sense cap tipus de restricció: de formulacions científiques a la conversa intrascendent; de la parla col·loquial als discursos més elaborats.
Per aconseguir-ho cal que la llengua estigui present en tots els espais possibles dintre del seu territori històric. Per tant, és necessari l'ensenyament de la llengua a tots els nivells, el seu ús en la vida laboral i comercial, que s'utilitzi en qualevol tipus d'institucions, en els carrers, que els mitjans de comunicació en facin ús, etc. Si la llengua no pot accedir a aquests dominis, llavors deixarà de ser parlada amb relativa facilitat.
d. Per què són tan importants les llengües?
Primerament, cal remarcar que el llenguatge és la qualitat distintiva i pròpia de la humanitat, per la qual cosa, la seva desaparició significaria el final de la condició sapiens. Llavors, les llengües, que són imprescindibles pel llenguatge (sense llengua no hi ha llenguatge), formen part també d'aquesta dimensió humana. A més, cada llengua és una manera de veure el món, de manera que quan se'n perd una, es perd també un punt de vista de veure la realitat. Per tant, és fonamental evitar que desapareixin llengües i que n'hi hagi només una de global, ja que això reduirïa el nombre de perspectives amb què es veu el món, deixant-ne només una.
Això ho posam al FINAL o al PRINCIPI? Alguna d'aquestes coses ha d'estar a TOTS ELS CAPÍTOLS o són generals (que és lo que pens)?
Gènere literari: assaig. Tipus d'assaig?
Tipologia textual: text explicatiu o argumentatiu?
Funció del llenguatge: propòsit o finalitat del llibre? (quina intenció té tuson?)
Recursos estilístics i/o literaris (en general amb exemples)
*El resum ha d'incloure l'estructura del contingut (introducció, desenvolupament, conclusió) *
VALORACIÓ DEL LLIBRE EN EL SEU CONJUNT
COMENTARI GENERAL SOBRE EL LLIBRE
Una imatge no val més que mil paraules és un llibre que pertany al gènere literari de l'assaig, la qual cosa es veu fàcilment ja que presenta característiques pròpies d'aquest gènere literari, tot i que podríem relacionar el llibre també amb el gènere literari de la miscel·lània, ja que cada capítol es tracta un prejudici distint, tots relacionats amb la llengua, és clar. Característiques evidents que relacionen el llibre amb l'assaig són la brevetat (els capítols són molt curts), llibertat temàtica dels capítols, el desenvolupament asistemàtic dels temes i l'estil senzill, natural i amistós. Cal dir que és subjectiu (la xerrada és personal i expressa estats d'ànim), ja que l'autor no pretèn simplement informar, sinó que tracta els prejudicis des del seu punt de vista, intentant convèncer al lector que la seva versió és la correcte. Per això, podem dir que es tracta també d'un text argumentatiu. Convé comentar que, com a característiques pròpies de l'assaig, hi ha una consciència artística (es cuida l'aspecte estètic) i una mescla d'elements com, per exemple, citacions, proverbis, anècdotes, etc. Finalment, està dirigit a un públic ampli, és a dir, que el lector no està especialitzat en el tema tractat i, per tant, això condiciona la forma d'exposició de les reflexions i meditacions de l'autor: ha de ser clar i precís.
Tal i com s'ha comentat anteriorment, es tracta d'un llibre en què cada capítol és un text argumentatiu, és a dir, que, per mitjà d'arguments, l'autor, que té una posició determinada sobre un tema, intenta influir sobre els receptors del seu missatge, els lectors, respecte d'aquest tema. L'autor, en aquest cas J. Tuson, adopta una sèrie d'estratègies o arguments per convèncer als lectors. Per començar, fa un gran ús dels arguments d'analogia o exemple (capítol 1: per demostrar la importància de les paraules sobre les imatges: “Pensem, ara, en dos caçadors”; capítol 2: “Preguntar-nos si desapareixerà l'escriptura és com inquirir sobre la desaparició de la roda, inventada també, curiosament, a Mesopotàmia […] o plantejar-nos si desapareixeran les eines, les estructures d'habitació o el control del foc”; capítol 3: la literatura s'aprèn de la mateixa manera que els escacs: “El joc dels escacs s'aprèn, i cal suposar que també es pot aprendre el joc de la poesia”; capítol 11: els pobles que tenen noms concrets no són primitius, perquè nosaltres feim el mateix i no ens hi consideram: “¿Que no fan el mateix ens nostres modistes que tenen un nom per a cada tipus de teixit?”; capítol 12: demostrar que les llengües no perden el tren de la modernitat: “futbol, de football”; capítol 13: si “Un estat plurilingüe és molt car de mantenir” i ha d'haver-hi només una llengua, llavors “Un estat amb ensenyament públic i gratuït és molt car de mantenir” i “Un estat amb seguretat social generalitzada és molt car de mantenir”, i s'ha d'acabar amb la sanitat i l'ensenyament públics). Els arguments d'autoritat també tenen una gran presència en el llibre (capítol 3: fa referència a la frase d'Umberto Eco “no hi ha llibre sense llibres” per suportar el seu punt de vista; capítol 4: al·lusió a Jespersen per donar suport a la seva tesi “Jespersen, en parlar de la correcció deia que [...]”; capítol 11 “Segons explica Gary N. Palmer [...]”; capítol 12 “Ja ho va deixar ben clar el gran lingüista Émile Benveniste [...]”; capítol 15 “[...] i en paraules de Jespersen [...]”). Un altre tipus d'argument que podem trobar dins l'obra de Tuson és l'argument de dades estadístiques (capítol 10: ús de dades tretes del llibre La dignidad e igualdad de las lenguas. Crítica de la discriminación lingüística del professor Juan Carlos Moreno Cabrera).
Per tant, després de veure els arguments que ofereix Tuson en el seu llibre per defensar el seu punt de vista respecte el que ell considera prejudicis lingüístics, podem concluir que la finalitat de la seva obra és convèncer al lector que aquestes dites que s'utilitzen freqüentment respecte les llengues no són vertaderes. D'aquesta manera, Tuson pretén influenciar al lector perquè vegi les llengües i allò que té a veure amb el llenguatge amb uns altres ulls. Així, podem deteminar que hi ha un ús molt clar de la funció conativa (o apel·lativa) del llenguatge, ja que es vol obtenir una resposta per part del receptor/lector.
Cap1 “aquesta poca-soltada” per parlar del tòpic
Cap1 ironia: “[...] vivim, avui, en la modernor més desfermada, pobres de nosaltres.”
Cap1 per demostrar la seva tesi que no tot es pot representar amb imatges cita un text de la novel·la Isabel i Maria de Mercè rodoreda.
Cap1 inventa frases fetes per substituir les dels prejudicis: “Unes poques paraules, ben agermanades, valen molt més que tot d'imatges”
Cap1 referència a Touch of Evil i Mighty Afrodite.
Cap2 ironia i posició radical: “[...] no seria cap tragèdia si, en el futur, els humans arribem a perdre l'escriptura: tornaríem, potser, al paleolític superior [...]”
Cap2 exemple sobre “els yanomanos de l'Amazònia”
Cap2 pregunta retòrica “¿occidentals de quin orient?”
cap2 crítica a un personatge històric i prestigiós “Plató, carca genial i contradictori”
cap2 pregunta retòrica “¿Algú és capaç d'imaginar la institució notarial sense escriptura?” “¿Internet sense escriptura?
Cap2 Relaciona al lector “Podem imaginar...”, “com ho hem fet nosaltres”
cap 2 argument exemple: “Preguntar-nos si desapareixerà l'escriptura és com inquirir sobre la desaparició de la roda, inventada també, curiosament, a Mesopotàmia […] o plantejar-nos si desapareixeran les eines, les estructures d'habitació o el control del foc”
cap2 adopta una posició radical i ho reconeix “Podem, fins i tot, adoptar una posició radical [...]”
cap2 posa exemples molt visuals “ni tan sols l'estadi Maracanà podria acollir aquest volum gairebé inimaginable”
cap3 posició radical “Ben mirat (i si volem exagerar una miqueta [dimiutiu]), aquesta afirmació podria sonar un pèl racista”
cap3 fa referència a una dita popular i la qualifica “ja ho diu la dita rància: a la taula i al llit, la dreta és pel marit”
cap3 “una mena de lletra escarlata penjada al pit per sempre més” referència aLa lletra escarlata
cap 3 ironia “Aquests divins [–..]”
cap3 arguments d'exemple: sa literatura s'aprèn de la mateixa manera que els escacs “El joc dels escacs s'aprèn, i cal suposar que també es pot aprendre el joc de la poesia”.
Cap3 argument d'autoritat fent referència a la frase d'Umberto Eco “no hi ha llibre sense llibres”
Cap 3 es dirigeix als poetes : “Pocs fums, doncs, senyor poeta: sou tan humà com qualsevol.
Cap3 ironia “[...] els altres, pobres, [...]”
“[...] des de la nostra radical inferioritat i impotència.”
Cap3 ironia “Una teràpia si pot ser econòmica que pugui ser dispensada per la seguretat social”
cap4 pregunta retòrica “¿Hem de tornar a l'època en què hi havia un vuitanta per cent d'analfabets, un cinc per cent d'escolaritzats privilegiats i un quinze per cent de gent despistada?”
cap4 exclamació i punts suspensius “És clar que escrivien millor, els periodistes del segle XIX..., si escrivien tan poc!”
cap4 ironia “qualsevol membre de la xusma podem accedir-hi”
cap4 exclamació “el cincuanta-cinc per cent de la població llegeix!”
cap4 preg. Ret. “¿És, doncs, tot permès?”
cap4 al·lusió a Jespersen com a argument d'autoritat “Jespersen, en parlar de la correcció deia que [...]”
cap4 preg ret “¿I els joves?”
cap5 el capítol comença amb 4 preg ret plenes d'ironia: “¿Com l'autobús, el tren o la bicicleta? ¿Des d'on i cap a on ens porten les llengües? ¿Encara arriben amb una hora de retard o ja han après la virtut delicada de la puntualitat? ¿Que tenen gaires accidents o són, en canvi, mitjans de comunicació força segurs?”
cap5 invenció d'una paraula: autobiofantasmagoria
cap5 Referència a l'Elogi de la diferència d'Albert Jacquard.
Cap5 inclou al lector “Mirem-nos-ho”
cap6 descriu un diàleg entre dues persones per posar un exemple de persones que opinen sobre temes dels quals són ignorants.
Cap7 per demostrar la falsetat del tòpic posa un exemple fàcilment imaginable pel lector, on compara la nostra llengua amb un menjar que ens és familiar i les llengües “difícils” amb un menjar que ens és extrany i al qual no esteim acostumats.
Cap7 preg ret “¿I per què ja no val?”
Cap7 posa l'exemple que Motzart per demostrar que si ens hi posam podem aprendre qualsevol llengua (en aquest cas la música és una llengua)
Cap8 2 exemples de persones imaginaries per demostrar la falsetat del tòpic
cap8 preg ret “¿Quina és la llengua materna d'aquest científic?”
cap8 llenguatge vulgar per parlar sobre el prejudici “I, ben mirat, això és una poca-soltada”
cap9 comença amb 3 preg ret “¿les hores de castellà també? ¿I les de...? ¿Fins i tot les de...?”
cap9 exclamació “pobres coales i pobres linxs ibèrics!”
cap9 Al·lusió a la professora Carme Junyent i el seu llibre Vida i mort de les llengües.
Cap9 frases en anglès “Do you speak english?” i “know what i know how”
Cap9 exageració “O això, o la tornada general a l'analfabetisme.”
cap10 exclamació “Quina monstruositat dialogística! Quin malson, tanta comunicació!”
cap10 ús de dades com a argument, tretes d'un llibre del professor Juan Carlos Moreno Cabrera.
Cap11 ironia “Uns pobles […] que van demostrar el seu altíssim grau de civilització destruint ètnies i cultures arreu […] i que van segrestar i esclaviztar milions de persones traslladades en condicions vergonyoses d'una banda a l'altra de l'Atlàntic. És clar, com que encara estaven fent camí cap a la civilització humana...” acaba amb frase inacabada
cap11 preg ret “¿Som, per això, un poble endarrerit?”
cap11 argument d'analogia: els pobles que tenen noms concrets no són primitius, perquè nosaltres feim el mateix: “¿Que no fan el mateix ens nostres modistes que tenen un nom per a cada tipus de teixit?”
cap11 ironia “[...] fan servir moltes paraules diferents per referir-se a la neu i al glaç, pobres. ¿I què farem nosaltres amb tot allò de la pluja, el plovisqueig, […] o el diluvi?”
cap11 argument d'autoritat: “Segons explica Gary N. Palmer [...]”
cap12 comença amb 3 preg ret
cap12 arguments amb exemples per demostrar que les llengües no perden el tren de la modernitat: “futbol, de football”
cap12 argument d'autoritat fent referència a Émile Benventiste.
Cap12 modifica frase feta “Hi ha llengües que han perdut el tartana de la modernitat”
Cap13 preg ret “¿I com s'entenen de poble en poble?”
Cap13 argument d'analogia: si “Un estat plurilingüe és molt car de mantenir” i ha d'haver-hi només una llengua, llavors “Un estat amb ensenyament públic i gratuït és molt car de mantenir” i “Un estat amb seguretat social generalitzada és molt car de mantenir”, i s'ha d'acabar amb la sanitat i l'ensenyament públics.
Cap15 al·legoria: metàfora continuada en què es compara l'estat d'una llengua, en quant al seu ús i la seva evolució, amb la salut que pot tenir una persona “[...] mai no se sabrà si haurà de fer servir cadira de rodes per sempre més”
cap15 al·lusió a Jespersen com a argument d'autoritat
INCOHERÈNCIA AL FINAL DEL CAP5: “les llengues són alguna cosa més que un mitjà de transport”. Realitza una reducció a l'absurd tan exagerada que canvia el tòpic al qual s'oposa, que és “el llenguatge és un mitjà de comunicació”